El constructivisme

Els models cognitivistes, sorgits en els anys 60-70, es caracteritzen per prestar atenció a la manera especial en què els éssers humans coneixem el nostre món o realitat.

La psicoteràpia constructivista s’emmarca dins de l’àrea de les teràpies cognitivistes. Des d’aquesta perspectiva, la manera de pensar de l’individu és vista com una lent d’un color especial, que tenyeix tot allò que es veu, i les emocions, com una melodia que acompanya i subratlla el viscut i les experiències de la persona tal com ella les experimenta a partir de la seva problemàtica.

Un procés terapèutic constructivista comporta donar un significat nou a les experiències passades i presents, de manera que es pugui enfocar la realitat amb tonalitats diferents, i sintonitzar amb melodies que fins aleshores havien quedat desapercebudes.

Segons el constructivisme, l’univers no és objectivament cognoscible, sinó que l’individu està implicat des del seu naixement en un procés proactiu d’atribució de significat a tots els aspectes de la realitat que l’envolta. Això significa que tot ésser humà contribueix activament en la construcció de la realitat, atès que la percebeix de manera personal i única en base a la seva experiència. En aquest sentit, existeixen múltiples realitats, i, en les sessions de perspectiva constructivista, es presta escolta a la manera d’entendre el món i els altres de cada persona.  Sols després d’haver establert aquest tipus de comprensió profunda el terapeuta es troba capacitat per influir en el procés de canvi del client, amb el qual estableix una relació de col·laboració.

El concepte de cognició no se cenyeix als continguts i les estructures del pensament, sinó que engloba continguts verbals i pre-verbals, conductes, emocions, pensaments i processos sensorials. Cada un d’aquests components constitueix una forma de coneixement. Aquestes estructures de contingut s’anomenen “constructes” i la seva forma de manifestar-se –verbal, emocional per mitjà de imatges o de pensaments- depèn del grau de profunditat o del moment del cicle vital que què es van originar.

En conseqüència, en la teràpia constructivista, se centra l’atenció en l’experiència del present, però es pot ampliar el focus cap a situacions del passat en què aquestes estructures es van generar i consolidar.

A més d’això, el constructivisme entén la cognició com un concepte global, i no estableix cap jerarquia entre els seus components: els fenòmens cognitius, emocionals i conductuals són expressions de processos sistèmics, que es produeixen al mateix temps i amb un igual grau de importància, i que s’entenen com a manifestacions diferenciades i interconnectades d’un mateix fenomen.

El malestar psíquic o símptoma és l’expressió dels i relacions que s’allunyen de la seva manera de concebre la realitat i de veure’s a ella mateixa. Per això, a la psicoteràpia es posa en marxa un procés de reconstrucció dels significats del client, que aborda per igual tots els nivells de l’activitat cognoscitiva de l’individu. La manifestació emocional intensa indica estats de transició en la construcció d’u mateix i acaben generant un canvi en aspectes de la identitat.

Atesa la amplitud de visió dels processos psicològics, el terapeuta constructivista disposa d’un bagatge d’estratègies i tècniques molt ampli i diferenciat, no només procedint de la seva pròpia orientació teòrica, sinó també d’altres perspectives, com ara la gestàltica, la conductista i la narrativa.

Trackbacks / Pingbacks
  1. L’aprenentatge CONSTRUCTIVISTA | Psicologia de l'educació