El model sistèmic

El model sistèmic es caracteritza per dirigir la seva atenció cap als sistemes humans, el més representatiu dels quals és el familiar. Així, es diferencia de les altres concepcions psicològiques que tenen com a unitat d’estudi, l’individu.  Cada component del sistema desenvolupa una funció i ocupa un lloc dins de l’estructura familiar. Quan un o més membres de la família presenten símptomes, el procés terapèutic es duu a terme amb diversos components a l’hora, atès que el problema sol ser que les pautes de comunicació del sistema en el seu conjunt han esdevingut disfuncionals.

Així, el model sistèmic és adequat per a abordar conflictes interpersonals, però també qualsevol malestar psicològic individual que afecta a la resta de la família, generant preocupació o implicació en els altres.

En una sessió de teràpia sistèmica es dóna veu a tots els participants, sempre tenint en compte el nivell jeràrquic que ocupen dins de la família.  En general, la presencia d’un co-terapeuta és aconsellable, per a equilibrar la presencia de dos o més persones. La duració de la sessió és més llarga, amb la finalitat de prestar atenció a cada un dels membres, i per permetre fer una pausa reflexiva durant la qual els terapeutes arriben a un acord sobre les intervencions posteriors.

Un procés terapèutic amb orientació sistèmica es dirigeix a reformular el rol de cada un, a millorar la comunicació entre tots, a reestructurar les relacions entre subsistemes, com ara entre pares i fills; així mateix, pot posar-se de manifest que els propis intents dels individus per resoldre el problemes són els que contribueixen a mantenir-lo, indicant que cal emprendre noves estratègies.

La família es considera com alguna cosa més que la suma dels seus components, més aviat és un organisme amb les seves pròpies pautes de interacció, on l’individu té una posició determinada, interdependent dels altres.

 La seva tendència a l’equilibri requereix una adaptació constant als canvis progressius que travessa pel propi pas del temps, al llarg del cicle vital i per efecte de les pressions externes. El  símptoma –o problema psicològic- en un o més dels seus membres es produeix quan el sistema ja no pot dur a terme l’adaptació requerida per la situació.

Entendre el símptoma com a propi del sistema i no com a expressió de l’individu requereix recórrer al concepte de circularitat, segons el qual les interaccions dels components de la família influencien i són influenciades constantment pel que fan, senten i expressen els altres, en un procés ininterromput.

En aquest sentit, la comunicació és molt més que “el que es diu”, i abasta tots els aspectes no-verbals i les accions de tots els membres de la família, inclosos els silencis, a vegades molt més significatius que les paraules.

.